
Enfilalls Educatius és un recull d’articles molt interessants relacionats amb el món educatiu. sempre des de diferents enfocs: l’emocional, el tecnològic, l’artístic, cognitiu, familiar, etc.
Publiquem un article cada dos mesos, i també podeu consultar els números anteriors. Us convidem a llegir-los, per tal de conèixer una mica més aquest meravellós món de l’educació.
DESEMBRE 2024
EL DRET PERDUT: EL JOC INFANTIL
El joc no ha de ser menystingut, perquè infantesa i joc són indissolubles i no es poden dur a terme polítiques de la infantesa sense tenir present el dret del nen al joc.[…]
«Una societat en què es busca utilitat a tot, en què tot el que un fa ha de servir per alguna cosa, és evident que no propicia el joc ni espais perquè els nens juguin», apunta Imma Marín, pedagoga i fundadora de Marinva. […]
«I als països avançats el joc es dóna per fet perquè els nens estan envoltats de joguines i els pares no veuen necessitat de més joc; pensen que ja perden molt de temps, tot i que la qüestió rellevant és que tinguin espais, temps i altres nens amb qui puguin jugar», diu Petra M. Pérez, experta en educació. […]
Pérez: “No es tracta d’estar envoltats de joguines; el més rellevant és tenir espais, temps i nens amb qui”
Pedagogs i pediatres no deixen d’advertir que els nens d’avui tenen un dèficit de joc, sobretot de joc espontani i a l’aire lliure, i que això frena el seu desenvolupament i afecta a la seva salut física i mental actual i futura. «La societat no acaba d’entendre que el joc no és perquè gaudeixin –encara que la diversió hi vagi implícita–, sinó perquè creixin sans, perquè mentre juguen estan aprenent, s’estan desenvolupament com a persones, exercint la curiositat, l’autonomia, prenent decisions, formant el caràcter i aprenent uns valors que necessiten per a la societat líquida en què vivim», assenyala Marín. I Pérez emfatitza que aquest desenvolupament de l’autonomia personal que proporciona el joc espontani també serveix perquè els nens es socialitzin, desenvolupin una conducta prosocial i aprenguin a ser ciutadans. Però no n’hi ha prou que les ciutats dissenyin més places amb parcs infantils; fa falta un pla més holístic, que tingui en compte el temps de joc i els companys de joc, però també el problema dels horaris laborals i de la conciliació.
LES CLAUS DEL DECLIVI
Sobreprotecció: La millor manera d’arruïnar el joc infantil, segons els experts, és que els adults el supervisin, l’afalaguin o hi intervingui. I això és el que avui fan un gran nombre de pares.
Falta de temps: Les llargues jornades escolars i extraescolars que regeixen les agendes infantils per ajustar els seus horaris amb els dels pares gairebé no deixen temps per al joc lliure.
Tecnologia: El mòbil i altres gadgets tecnològics colonitzen el joc a casa i als patis escolars, i consumeixen gran part del poc temps lliure que tenen.
Urbanisme: A les ciutats, fora de parcs i zones d’esbarjo (que no sempre conviden al joc creatiu), els nens molesten.
Inseguretat: Atropellaments, drogues, agressions… Són molts els riscos que amenacen la integritat dels nens en unes ciutats despersonalitzades on sovint no es coneixen ni els veïns i on els amics d’escola sovint no viuen a prop.
Demografia: Cada vegada hi ha menys nens a casa, a la família, als edificis, als barris i als pobles, i per tant també són moltes menys les oportunitats de trobar companys de joc al veïnat, als parcs, a les places i a les reunions familiars.
Mayte Rius. La Vanguardia, pp 26-27. Dimecres, 10 d’octubre de 2018.